Eugeni Lanti, l’anacionalista

El nom d’Eugène (o Eugeni) Lanti és conegut per algunes persones en ambients literaris tot just per una circumstància casual, l’aparició del seu nom a la novel•la “Rayuela”, de Julio Cortázar (si no te n’havies adonat, no et preocupis, després et diem on).

I, tanmateix, la seva figura és molt interessant. Lanti va ser el cofundador i líder de l’Associació Anacional Mundial, o, en el seu idioma original, l’esperanto, (Sennacieca Asocio Tutmonda, SAT), l’associació de treballadors esperantistes, i el teòric d’una doctrina nova, l’anacionalisme, que pretenia l’eliminació del concepte de nació com a idea rectora de l’organització social.

El nom real de Lanti era Eugène Adam, i va néixer en una petita localitat normanda el 1879. Fill de camperols pobres, es va traslladar a París, on va treballar com a obrer manual.

En la seva joventut va ser molt influït per idees anarquistes, en l’entorn de les quals va ser relativament actiu, i va mantenir contactes amb alguns teòrics de l’anarquisme i el radicalisme francès, com Faure, Ner o Barbusse.

Durant la primera guerra mundial, va ser mobilitzat i va servir com conductor d’ambulàncies, i allò que va veure l’afermà en el seu rebuig al nacionalisme i a la guerra. Fou en aquells anys quan va tenir els seus primers contactes amb l’esperanto i va aprendre la llengua. També va començar el seu contacte amb el comunisme, sota la influència, habitual en aquells anys, de la Revolució Russa.

En tornar de la guerra, va prendre contacte amb el moviment obrer esperantista, que havia fet els seus primers passos en els anys immediatament anteriors a la guerra, però que aleshores es trobava desorganitzat. El 1919 va ser nomenat redactor del butlletí de l’associació francesa, Le Travailleur Esperantiste, on va mostrar per primera vegada el seu talent literari i la seva capacitat de treball.

SAT

Lanti va participar en el Congrés esperantista de 1921, a Praga, on es va decidir la creació d’una associació que agrupés específicament els treballadors esperantistes de tots els països. La superació de les nacionalitats va ser tan radical que es va decidir que no existissin filials nacionals, i d’aquí el nom triat, Associació Anacional Mundial, com s’ha indicat.

L’associació, de la qual Lanti es va convertir des d’un principi en principal dirigent, va començar un creixement molt ràpid. Des dels orígens es va cuidar especialment el seu pluralisme, de manera que, mitjançant l’acció cultural i el contacte amb treballadors d’altres nacionalitats, s’evités qualsevol mena de dogmatisme. Això no va ser sempre possible, i en anys successius es veurien fortes tensions, i en ocasions ruptures, entre els diferents corrents, anarquistes, comunistes ortodoxos, socialdemòcrates, etc. Va ser també important la tensió entre els conceptes internacionalistes, que reconeixien l’existència i importància de les nacions, encara que aspiraven a una coexistència entre elles, i el més radical anacionalisme, patrocinat per Lanti, que pretenia fer desaparèixer qualsevol divisió basada sobre la nació, l’ètnia o l’estat. El 1928 es va assolir una solució de compromís en matèria d’organització interna, regulant les relacions entre la sempre universal SAT i les associacions de treballadors organitzats a nivell nacional o estatal.

L’anacionalisme no ha estat mai una doctrina tancada. Podria entendre’s com un cosmopolitisme radical, no només en el sentit de desaparició de les nacions, sinó també pel seu compromís social i contrari a l’explotació dels treballadors. El paper de l’esperanto com a mitjà de relació igualitari era central en aquest ideari.

Lanti va adoptar el seu pseudònim (basat en el seu renom francès, L’Anti) el 1921. El seu canvi de nom va ser tan radical (excepte a efectes legals) que es va permetre la facècia d’anunciar el suïcidi d’Eugène Adam, fet que va ser recollit en alguna publicació com a dada real.

Lanti va ser un dels fundadors del Partit Comunista Francès, però a finals dels anys 20, i com a conseqüència d’alguns viatges a la Unió Soviètica, i de les seves diferències d’opinió amb els dirigents de l’associació esperantista soviètica SEU, encapçalada per Ernest Drezen, va abandonar l’organització i es va tornar molt crític amb aquell règim. En els anys 30 els seus enfrontaments amb el règim soviètic van ser molt forts; tampoc no va ser mai trotskista, encara que la seva evolució ideològica té alguns punts en comú amb les posicions defensades pel Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). El 1933 va abandonar les seves responsabilitats en SAT, precisament per intentar salvaguardar la unitat de l’associació, encara que va ser un gest inútil, ja que durant les Grans Purgues el règim soviètic va finalment prohibir el moviment esperantista i va executar alguns dels seus màxims dirigents.

Lanti i l’esperanto

Lanti va fer de l’esperanto no només el seu mitjà d’expressió fonamental, sinó l’eix de la seva actuació vital. L’emprava com a llengua de relació habitual, fins i tot en l’àmbit familiar. La seva companya durant els anys 30 va ser Ellen Kate Limouzin, una escriptora que era tia de l’escriptor George Orwell, el qual va viure durant algun temps a la seva casa. Orwell i Lanti, les posicions polítiques dels quals tenien bastants punts en comú, no van tenir, tanmateix, una bona relació personal.

SAT, sota l’impuls de Lanti, va donar molta importància a l’activitat cultural. L’estil literari de Lanti és molt apreciat com a exemple de claredat i senzillesa. Va escriure sobretot texts assagístics, però també és molt interessant la seva traducció a l’esperanto del “Càndid” de Voltaire.

El 1936, en un pas més per afermar la seva vocació d’apàtrida, Lanti va abandonar França per a un viatge que el portaria per tot el món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l’esperanto. Va passar breument per Espanya i Portugal i va viure una temporada llarga al Japó, on va emmalaltir i d’on va haver de sortir per la persecució de la policia política. Després d’una curta estada a Austràlia i Nova Zelanda, va passar per l’Uruguai, l’Argentina i Xile, on no es va trobar a gust, per la debilitat del moviment esperantista. Finalment, el 1940 s’instal•là a Mèxic. Allà va col•laborar amb el grup que editava la revista “Renovigo” filial en esperanto de “Renobasion”, una publicació que advocava per una racionalització i simplificació de l’ortografia castellana. Justament un text d’aquesta última revista, emprat com a efecte literari, al capítol 69, és on apareix el nom d’Eujenio Lanti (sic) a l’obra de Julio Cortázar a què fèiem referència.

Desgraciadament, al seu pessimisme sobre l’evolució política i la seva situació personal es va sumar a l’agreujament de la seva malaltia, i tot això el va portar al seu suïcidi, aquesta vegada real, el 17 de gener de 1947. El seu marmessor (encara que gairebé no va deixar res més que papers) va ser l’exdiputat exiliat espanyol Francisco Azorín, que era membre de la SAT, i que després dirigiria el moviment esperantista mexicà.

SAT continua desenvolupant la seva tasca política i cultural, encara amb la majoria dels trets específics que Lanti li va imprimir. Fins i tot recentment es va reconstituir la fracció anacionalista que Lanti havia inspirat en els anys 30. Serveixi aquest text per a què els catalanoparlants coneguin una figura de gran personalitat i que va ser molt més que una casual figura literària.